La felicitat a la fi del món

Gent, no tinc perdó. 

M'ha agafat un no sé què que no escric. 

A finals de Maig vaig estar uns dies a Barcelona (Anna, m'hagués encantat quedar. De fet t'anava a escriure però es que entre tot plegat finalment no vaig tenir gaire temps per res) -be, sí, de maleïr el mal temps (que es va posar a ploure fins que vaig marxar ¬¬U) i de perdre'm unes quantes hores per la llibreria Altaïr. Tota una perdició. 

Entrar allà és com submergir-se en una altre dimensió en el qual et trobes tu i tot un món esperant a ser descobert pàgina per pàgina. De repen ho veig tot ben clar. M'agafa una hiperactivitat viatgera incontrolable i començo a somniar desperta. Certament, em menjaria el món. Si em deixessin, aniria aquí i allà i ràpidament em monto una festa jo tota sola sense encara haver obert ni un sol llibre.  I es que ho tenen tot molt ben montat. Gairebé mai miro l'aparador, vaig directa als anuncis, que estàn tot just entrar a la dreta. Xafardejo el que hi ha i em perdo mentres llegeixo alguns missatges que donen molta enveja o fins i tot demostren molt de valor. Si no tinc molt clar el que vull em despisto per la secció d'idiomes que queda al principi de tot, un cop passat el taulell d'anuncis, al costat de la caixa, o la secció de Barcelona que queda just al davant, on sempre trobo coses realment interessants sobre la meva ciutat. Però aquesta vegada ho tenia força clar i en teoria no anava a estar gaire temps. Venia a per una guia de viatges i un llibre. Secció: Oceania, passadís recte i al finaaaal de tot. Destí: Nova Zelanda. 

És cert que a internet pots trobar un munt d'informació sobre una destinació però no hi ha res com tenir-ho tot en un sol lloc, a ser possible a paper, on poder empapar-te d'informació, subrallar, escriure anotacions o marcar una pàgina d'interès. Sí, jo no sóc de les que deixa els llibres "impolutos" no, m'agrada escriure i subrallar a llapís, mai a boli.

En fi, que fa temps que em volta pel cap anar (tard o d'hora) a perdre'm per Nova Zelanda. De fet, des de ben petita, tenia clar que volia visitar NZ. Recordeu aquells jocs que escrivíem a paper amb preguntes com: 5 nois que t'agradin de la classe, l'edat en la que et casaries, 5 llocs on voldries passar la lluna de mel bla bla bla? No recordo gaire com anava, era com una parrilla i al mig havies de posar l'edat en que et casaries. Potser era comptant aquella edat per escollir cada cosa? No ho sé. El cas es que des de ben petita he tingut una fixació especial/atracció/curiositat/interès per Nova Zelanda. I en aquell lloc sempre deia les mateixes destinacions i una era aquesta... 

Com m'agradaria passejar la vista i els peus pels seus paisatges, conèixer la cultura maorí, la seva naturalesa, la fauna i flora... recòrrer els milers de quilòmetres que hi ha, fer la illa nord i la sud... I quina millor manera d'entrar en materia amb, a més de la guia, enganxar-me perdudament a la trilogia de l'autora alemanya Sara Lark: En el país del núvol blanc, La cançó dels Maorís i el Crit de la Terra.

Dos totxos de 700 pàgines que una servidora (que llegeix segons època) no hagués ni pensat poder llegir en tant sols dues setmanes.