dilluns, 30 d’agost de 2010

Millor rapar-se



Acabo d'arribar de la pelu i estic (em venen al cap molts adjectius) però potser el més clarificador és, indignada. Temia aquest dia i ha hagut de ser aquest matí. Fins avui puc dir ben orgullosa que mai havia anat a una pelu finesa, tenia els meus per quès i a hores d'ara us puc ben assegurar que millor hagués sigut rapar-se. Fa temps que porto unes grenyes de gitanota i com que Dissabte passat el menda va anar a la pelu, va tenir la gran idea de demanar-me hora. M'he passat el matí pensant com em podria comunicar amb la perruquera (donat que em temia que no parlés anglès) i al final ha donat igual. Parlàvem indio i ens hem entés. Massa llarg-tallar-escales-més-aquí-hau!

Només arribar em pregunta la bona noia - quan fa que t'has rentat el cabell? a lo que jo li he dit que me l'havia rentat avui. Semblava que hagués pronunciat les paraules màgiques quan em contesta ràpidament tota contenta ella -ah! doncs llavors no te'l rento! jeje visca les teves ganes de pencar, nena!. Allà m'he començat a mosquejar però com a bona catalana he pensat, calla, que potser em surt més barat! Què lluny estava jo de la realitat... A part de tallar les puntes (un bon tros, és cert) i tallar-me el serrell que semblava les costes del Garraf gràcies a la pseudoperruquera de Llongueres de Barcelona, no ha hagut de fer res més, bé si, fer-me parlar en finès a lo indi, a sobre! Quan he arribat a la caixa les cames em tremolaven, no volia saber el veredicte, ella ha agafat aire "y lo ha soltao" - si no vols res més seran 45€. lamarequelavaparir -sí, sí ja poso el pin... No sé, ara mateix estic entre dos opcions, la próxima vegada o demano que em rapi, vulguis o no sortirà més a compte o directament em foto una olla el cap i tallo a ras.

Tingueu un molt bon començament de setmana!

dissabte, 28 d’agost de 2010

Focaccia

La setmana passada, durant una festa vaig provar una foccacia deliciosa feta amb pocs ingredients però amb un que em va agradar en especial, el toc que li dona la sal gruixuda. Vaig demanar la recepta perquè em va semblar espectacular però la noia té tant la mà trencada en fer-ne que de fet, fa la massa a ull. M'encantaria tenir la mateixa virtud però no és el cas, així que, l'altre dia, mirant per internet diverses receptes vaig fer la meva primera focaccia. A part d'haver d'amassar durant 10 minuts no té altra complicació. Va sortir esponjosa i el millor de tot, és super fàcil de portar a la carmanyola, i en tens per al menys 2 díes.


Els ingredients més o menys ja els veieu: tomàquets cherry, olives negres, formatge feta, oli d'oliva verge, farina, llevat fresc, aigua, romaní, farigola i sal gruixuda.

Mamma mia!

divendres, 27 d’agost de 2010

Telephone

Des que vaig arribar, ara ja fa 2 setmanes, que no trobo el carregador.
És tot un poltergeist, d'aquells que (em dona la sensació) només em passen a mi.
Com que tinc una memòria bastant sel.lectiva (és a dir, només recordo allò que m'interessa i el carregador no és una prioritat) diria que el primer dia d'arribar vaig carregar el mòbil finès i fins aquí no l'he vist més.

He mirat per tot arreu, armaris, calaixos, butxaques, etc i ni rastre. A més, és empipador tenir 3 carregadors a la vista i no poder utilitza'ls ja que el meu mòbil és d'aquells antics Nokia amb la "boquilla" ample. Es-tu-pen-du!

Sí, sí, el meu mòbil és del que avui en diuen els més "cool" anomenaríen vintage però amb ràbia perquè té la pantalla ratllada, ja sabeu, d'aquells sense càmera, sense jocs, sense internet, amb les tecles dures i desgastades. I van passant els díes, i contra més díes passen més et dones conta de la importància que té en les nostres vides aquest trasto.

Trasto. I ara que no el puc utilitzar és com si em faltés un braç. És el meu despertador pels matins, és el meu rellotge quan necessito saber la hora, és la meva agenda quan necessito recordar amb aquell sms quan havia quedat amb tal persona, i a més d'això amb un cop de trucada em poden trobar, amb un sms pot canviar una tarda avorrida amb un gran sopar, etc, etc. Amb lo despistada que soc he temut en deixar-me les claus de casa, no seria gens estrany, llavors si que les passaria negres per no tenir el telèfon mòbil a mà. Així com abans m'aprenia tots els telèfons de memoria i utilitzava la agenda escolar com agenda de telèfons, ara no me'n sé cap ni escric en diferents llocs els telèfons, amb saber-me el meu ja és tot un repte! I es que, després de tot, és tan fàcil de perdre la targeta SIM o que senzillament et deixi de funcionar i haver de canviar de número de telèfon... és el cas del menda que s'ha canviat de número incomptables vegades i aquí estem, sense saber-nos el número "más ancha que un ocho".

És forta la realitat, i m'agradaria que no fos així però la vida, la societat en la que estem molts de nosaltres ficats, sense mòbil és tot un "xou".

dimarts, 24 d’agost de 2010

Adéu estiu


Sí, sí, ho dic amb pena i tot. Aquí s'ens ha acabat el xollo, nois...

Adéu a les estirades "a la bartola" al parc, adéu als bikinis, i adéu als banys al mar...

Fent cicloturisme per una de les moltes rutes de Hèlsinki


Picnic al parc

Prendre el solet a la platja i banyar-nos





I també adéu a tu, maleït mosquit!! (Sí, nois, no és pas prehistòric, és part de la fauna finesa, aquests emprenyen una mica però no piquen, eh!)




Ja fa un mes, més o menys, que tothom va tornar de vacances i de fet, fa una setmana i escatx que els nens van tornar al cole. Tothom ja porta jaqueta, fa més fresqueta i els díes tan bons que varem tenir ja han passat a ser història. Fins i tot el Zara ja fa díes que ha canviat els bikinis i els vestits per alguns jerseis de llana...



Sí, no m'ho digueu, allà a sobre us moriu de calor!
I jo ja em penso que ja estem al Setembre!

Per molt temps que passi, no em deixa de sorprendre que un 24 d'Agost com avui ja comenci a refrescar.