dissabte, 30 d’octubre de 2010

Chio, the chow chow


La pau que regnava a casa meva se'n va anar de passeig
perquè va arribar la chow chow i va ser un show (rodolí)
Per uns quants díes (al final només van ser dos) vem tenir a casa
un cadell de 4 mesos de Chow chow, la Chio

Feia 10 anys que no tenia gos, i tenia moltes ganes d'experimentar-ho de nou però aquest cas era diferent, era un cadell i una raça ben particular. Una amiga meva que ja n'havia tingut abans la va comprar a St. Petersburg com a regal per a la seva mare que viu una mica més al nord. El cas es que com ella estaria d'examens aquella mateixa setmana ni tenia temps ni lloc per tenir-la i em va demanar el favor. A mi al principi em va fer molta il·lusió, m'encanten els animals, si per mi fos tindria un zoo a casa, o viuria en una granja però la meva realitat no és aquesta, i a més, ara per ara ni disposo de temps ni d'un lloc com cal per tenir un gos, per exemple.

Hi havia alguns aspectes que em preocupaven però sobretot sabent que ens repartíriem el temps entre les dues per no deixar-la gaire temps sola i que el tema de pipis a casa seríen fets al diari sense cap tipus de problema vaig passar a l'emoció de tenir el bitxet per uns quants díes. Estic segura de que si hagués sigut un gos adult la experiència hagués sigut ben diferent.


La cosa finalment no va ser així. Tenia molt clar que jo no em podia encarinyar gaire ni acariciar-la massa perquè al ser cadell i no ser meva podia ser un problema després. Ella tampoc estava del tot agust, se la veia neguitosa, masses canvis en poc temps potser, i es que, al cap i a la fi, el nostre és un piset molt petit...


Després de treure-la 4 vegades durant un mateix dia passejant-la força estona, passar-me tota la nit mig en vela (ella no tenia son, jo a mitges i a les 6h del matí "toque de salida") però sobretot després de les 3 pixades al menjador vaig decidir, amb molta pena, que n'hi havia prou.

divendres, 29 d’octubre de 2010

La dansa serà lliure, el temps indefinit

Fa temps que no escric i no és perquè no tingui ganes ni perquè vulgui deixar el blog si no perquè em falta temps i el poquet que tinc l'intento aprofitar al màxim. Intentaré explicar en fotografíes el que ha anat passat durant aquest temps.
Vamos allà!


Fa dues setmanes van caure els primers floquets de neu,
però el dia que vaig fotografiar a la Mete Mano Nen
ens feia solet :(

Cada any, quan comença la tardor
a Hèlsinki preparen un concurs de pirotècnia
jo hi vaig anar per curiositat però la veritat es que
tret de fer algo diferent no va ser gaire especial, poca gràcia que tenen, nye!


Sip, no em fa cap vergonya ensenyar-vos
el que és la realitat del no tenir temps
tot s'acumula i el nostre dormitori es converteix
en un mar ofegat de roba

Últimament fer un pastís havia sigut un desastre total
però després de les fallides va venir l'éxit
Probablement, el millor i més fàcil pastís que he provat mai
Valkosuklaa-puolukkakakku (Pastís de xocolata blanca amb nabius vermells)
Recepta aquí


Just abans de que ens caigués la primera nevadeta
vem anar al PN de Nuuksio amb cap expectativa de trobar bolets
vem acabar amb un quilet de camagrocs i una fulla somriguent

Em dona tanta pau passejar per aquests paratges...


I un bon esmorzaret pel matí de Diumenge sempre senta bé
Shin-pon!