dimarts, 8 de març de 2011

Naistenpäivä - Dia internacional de la dona

El que és ser dona
i tenir un parell d'ovaris

El ambient que es respira avui a Hèlsinki és meravellós.
No pel temps precisament sinò per l'estat d'ànim de la gent.

El meu matí ha començat força d'hora ja que tenia hora al metge a les vuit.
D'allà m'han despedit felicitant-me el dia per ser dona. Al anar a creuar el carrer, un noi anava repartint roses amb publicitat a tota dona que passés pel seu costat, per un moment vaig pensar que estàvem ja en Sant Jordi però que coi, a Hèlsinki no existeix aquest dia. Al principi, tonta de mi, no li anava a agafar pensant que em demanaria diners o per subscriure'm en algun lloc. Al creuar el carrer, rosa en mà i la cara de feliciana, una senyora em va felicitar el dia, al anar a per un cafè, després d'una picada d'ullet, també. Realment un ambient embriagador.

I es que, què voleu que us digui, ser dona no és fàcil. Tenir la regla des dels 12-14 anys (probablement donant pel culet uns 40 anys de la teva vida) no poder anar a per segons quins llocs sola sense sentir inseguretat, no poder vestir-se segons còm, haver de passar per l'embaràs (sí, serà molt maco i tot el que tu vulguis però també es passa malament i ha de ser dolorós de collons), carregar amb les tasques diaries de la casa + si tens crius ja no ho vull ni pensar (una injusticia total però que encara pesa entre nosaltres per molt que lluitem per canviar les coses) i per acabar-ho d'adobar, en quan marxa la regla arriba la menopausia.
Segurament em deixo un munt de coses però entre totes elles, aquestes són les de més pes, no creieu?

I llavors, em paro a pensar, si ho compares amb la vida dels homes, no té color, ells no han de passar per res d'això. De principi a fi, ho tenen tot ben fàcil.
Avui en canvi, ser dona és motiu d'orgull i així és com ho he sentit en un país que gràcies a Dèu, el feminisme sembla que va per davant.

De totes maneres, per demanar i ser exigent, segueixo pensant que es queden curts, i que tots els díes hauríen de ser el dia de la dona, aquí, allà i a Lima.


4 comentaris:

Xantal ha dit...

Quina sort, aqui ningú m'ha dit res, quina pena...

Jose Manuel ha dit...

Querida amiga Enkeli...

Aunque te felicité por facebook, lo vuelvo a hacer por aquí. Me siento muy orgulloso de todas las mujeres, pero mucho más de aquellas que se detienen un momento, piensan en su vida y le dan un rumba. Da igual dónde y si será largo o corto, pero se mueven. Estoy orgulloso de todas aquellas personas ( hombres y mujeres ) que trabajan cada día para derribar los muros de las desigualdades, de la explotación y del trato de la mujer como objeto.

Enkeli, como bien dices, todos los días deberían de ser el día de la mujer, o mejor dicho, ojalá no hiciese falta que hubiese ningún día que reivindicar.

A pesar del frío, veo que aquella gente sigue siendo estupenda, maravillosa y me sigue dando envidia sana que estés por aquellas tierras. Guarda esa rosa, y piensa en lo que te ha aportado a tí la rosa, la gente y el día.

Besos

Enkeli ha dit...

Cómo siempre Jose, sublime en tu manera de pensar y tus palabras. Menudo gozo leerte!
Espero ver pronto como nos deleiteas con más!
Un besote!

Jose Manuel ha dit...

Deleitar? Conocerse, aceptarse y actuar simplemente. Ser uno mismo. Tú si que me das gozo de leerte ( aunque últimamente nos tengas abandonados ).

Ah, era dan un rumbo no una rumba..jaja!

Ahora estoy algo accidentado y hasta dentro de unos días no volveré a plasmar aquello que tengo desde hace tiempo en mi cabecita.

Gracias por tus palabras las cuales no merezco. En todo caso, si un día hubiese hecho caso de tus palabras hace muchos años...ahora a parte de un blog tal vez tendría una pequeña columna en algún diario. Quien sabe, la vida da tantas vueltas y no la puedes programar, sino no sale bien.

Sigue navegando con tu barco pirata en buena compañía por los mares que adoras y cambia el rumbo de vez en cuando a aguas más cálidas y coge provisiones que quepan en el barco y que los piratas no te quiten a medio camino.