dissabte, 30 d’octubre de 2010

Chio, the chow chow


La pau que regnava a casa meva se'n va anar de passeig
perquè va arribar la chow chow i va ser un show (rodolí)
Per uns quants díes (al final només van ser dos) vem tenir a casa
un cadell de 4 mesos de Chow chow, la Chio

Feia 10 anys que no tenia gos, i tenia moltes ganes d'experimentar-ho de nou però aquest cas era diferent, era un cadell i una raça ben particular. Una amiga meva que ja n'havia tingut abans la va comprar a St. Petersburg com a regal per a la seva mare que viu una mica més al nord. El cas es que com ella estaria d'examens aquella mateixa setmana ni tenia temps ni lloc per tenir-la i em va demanar el favor. A mi al principi em va fer molta il·lusió, m'encanten els animals, si per mi fos tindria un zoo a casa, o viuria en una granja però la meva realitat no és aquesta, i a més, ara per ara ni disposo de temps ni d'un lloc com cal per tenir un gos, per exemple.

Hi havia alguns aspectes que em preocupaven però sobretot sabent que ens repartíriem el temps entre les dues per no deixar-la gaire temps sola i que el tema de pipis a casa seríen fets al diari sense cap tipus de problema vaig passar a l'emoció de tenir el bitxet per uns quants díes. Estic segura de que si hagués sigut un gos adult la experiència hagués sigut ben diferent.


La cosa finalment no va ser així. Tenia molt clar que jo no em podia encarinyar gaire ni acariciar-la massa perquè al ser cadell i no ser meva podia ser un problema després. Ella tampoc estava del tot agust, se la veia neguitosa, masses canvis en poc temps potser, i es que, al cap i a la fi, el nostre és un piset molt petit...


Després de treure-la 4 vegades durant un mateix dia passejant-la força estona, passar-me tota la nit mig en vela (ella no tenia son, jo a mitges i a les 6h del matí "toque de salida") però sobretot després de les 3 pixades al menjador vaig decidir, amb molta pena, que n'hi havia prou.

5 comentaris:

Montse ha dit...

Hola!! Com estàs??
M´ha alegrat molt tornar a llegir un -o dos- posts teus-. Em pensava que ja te n´havies cansat!!!
Fins ben aviat,
Montse

Hellsinking ha dit...

Un cachorro en general da un trabajo de locura. Pero si tiene menos de 6 meses, el doble.
Entiendo que estuvierais agobiados al final pero espero que no os desanime para algún día tener vuestro propio canijo! Nosotros vivimos en 40 y pico metritos y curramos los dos pero al final te organizas y todos felices.
Por cierto, me ha encantado la etiqueta "living la vida loca"!

nerona ha dit...

Jo no havia tingut mai un gos, fins que el meu germà fa aproximadament 4 anys va arribar a casa (a Catalunya) amb un gos de tura.. i ara el trobo tant a faltar!!!!
Nosaltres quan tinguem una casa (per somniar no quedo) en volem un... i a ser possible un gos de tura!!!

Home, el gos és moníssim, ara, que se't vagi pixant pel pis... a mi tampoc no em faria molta gràcia!!!

Enkeli ha dit...

Montse, tot molt bé, ja veus, sense parar! Gràcies per comentar, intentaré escriure més sovint! :)

Hellsinking, puedo asegurar que fue toda una experiencia y no me importaría volver a repetir, pero si ha de ser cachorro... me temo que a partir de ahora, me lo pensaré mejor... sigo pensando en tener un día un canijo pero es que tanto Markus como yo estamos desde las 8h hasta las 21h fuera de casa... :S de momento lo veo complicadillo...
jeje claro que sí a casa la vida no es una locura a veces?! ; )

Nerona, es fan estimar tant, oi? i donen tanta companyia i carinyo... ains!

Beth ha dit...

Enkeli un perro da mucha faena, y más un cachorro. Hay que tener mucha paciencia. Pero la verdad es que a mi me encantan los animales y sufro cualquier tipo de esfuerzo solo por poder convivir con ellos.

Un saludo