divendres, 27 d’agost de 2010

Telephone

Des que vaig arribar, ara ja fa 2 setmanes, que no trobo el carregador.
És tot un poltergeist, d'aquells que (em dona la sensació) només em passen a mi.
Com que tinc una memòria bastant sel.lectiva (és a dir, només recordo allò que m'interessa i el carregador no és una prioritat) diria que el primer dia d'arribar vaig carregar el mòbil finès i fins aquí no l'he vist més.

He mirat per tot arreu, armaris, calaixos, butxaques, etc i ni rastre. A més, és empipador tenir 3 carregadors a la vista i no poder utilitza'ls ja que el meu mòbil és d'aquells antics Nokia amb la "boquilla" ample. Es-tu-pen-du!

Sí, sí, el meu mòbil és del que avui en diuen els més "cool" anomenaríen vintage però amb ràbia perquè té la pantalla ratllada, ja sabeu, d'aquells sense càmera, sense jocs, sense internet, amb les tecles dures i desgastades. I van passant els díes, i contra més díes passen més et dones conta de la importància que té en les nostres vides aquest trasto.

Trasto. I ara que no el puc utilitzar és com si em faltés un braç. És el meu despertador pels matins, és el meu rellotge quan necessito saber la hora, és la meva agenda quan necessito recordar amb aquell sms quan havia quedat amb tal persona, i a més d'això amb un cop de trucada em poden trobar, amb un sms pot canviar una tarda avorrida amb un gran sopar, etc, etc. Amb lo despistada que soc he temut en deixar-me les claus de casa, no seria gens estrany, llavors si que les passaria negres per no tenir el telèfon mòbil a mà. Així com abans m'aprenia tots els telèfons de memoria i utilitzava la agenda escolar com agenda de telèfons, ara no me'n sé cap ni escric en diferents llocs els telèfons, amb saber-me el meu ja és tot un repte! I es que, després de tot, és tan fàcil de perdre la targeta SIM o que senzillament et deixi de funcionar i haver de canviar de número de telèfon... és el cas del menda que s'ha canviat de número incomptables vegades i aquí estem, sense saber-nos el número "más ancha que un ocho".

És forta la realitat, i m'agradaria que no fos així però la vida, la societat en la que estem molts de nosaltres ficats, sense mòbil és tot un "xou".