dimarts, 16 de juny de 2009

Tant si és blue com si és black, a prendre pel sac

Us he de dir que finalment havia decidit fer'ls-hi una foto als vestits, però el coi de PC del mister no sé perquè no em troba la càmara quan la conecto i per tant no em puc passar les fotos. Mandawibols! Demà o demà passat, no patiu, una servidora posarà les fotos d'alguna manera.

A banda d'això, he de dir que en si, el tema em té desmoralitzada, ja ho sabeu.
Avui tothom a classe en parlava i no només això, amb tema pentinat també ¬¬.
Doncs siguent sincera, jo amb uns texans i unes sabatetes mones ja passava però es que anem a un palau, discurset de la delegada, entrega de certificats, cava i canapes... vaja, tot de puturrú de foi . Llavors és quan penso amb les opcions que tinc i la moral i l'autoestima va decaient de mica en mica. No sé a vosaltres però es que ademés aquesta calor m'aixafa moltíssim així doncs anem sumant. Xof fins pa poc.

Aquesta tarda anava al centre amb l'esperança de trobar alguna cosa decent i tornar el vestit blau, fins que finalment he pensat que ja ho faria demà al matí.

Quan esperava al tren, sentada a l'estació, amb aquella calor insoportable, l'agobio de tanta gent i aquella olor a humanitat us podeu imaginar la meva cara de bulldog mullat, oi? Doncs a mi que sempre tinc històries rares per explicar m'ha passat el següent.

Em ve un paio, se m'acosta i amb la mà al cor em balbuceja no sé què, jo em pensava que em preguntava per tal tren, tal direcció i jo pensant, m'ha dit Molins de Rei, m'ha dit Mataró?? li dic: ¿Cómo? -i em diu- Las coincidencias nunca pasan dos veces en la vida, que sepas que eres preciosísima!! -tot cridant- M'he quedat amb una cara de tòtila.... que m'arribava al terra, senyors! ha sigut visto i no visto, fins que l'he vist marxar, era com si el temps s'hagués congelat mentres anava assimilant la frase, més sola que una mussola, i de repen m'he trobat amb una bona colla de gent mirant-me.

I sabeu què? podria ser que estigués sonat, que li hagués donat un puntazo i ho digués per dir però diria que se m'ha escapat un somriure després d'assimilar-ho i què voleu que us digui, m'ha sortit l'ego que el tenia mig mort. Així que, que me quiten lo bailao que feia temps no sentia res similar! I es que, la vida, de vegades, i més quan t'hi acostumes, és una pèl avorrida, ho tens ja tot mas-te-ga-det i fet, costa més de trobar novetats... els piropus... mande?? com a molt a Ejpein et trobes amb un paleto que et diu lo que a ell li sembla piropu i tu et quedes amb la cara de Faricomiendolimoung, li ensenyes el ditet o directament l'engegues a la merda. A Finlàndia xatos, ni caminant amb tanga et miren! US HO JURO! No ho he comprobat eeeehh... però ho sé!

Demà si trobo alguna cosa que m'agradi genial, sinó, a pastar fang tu!

2 comentaris:

Anna ha dit...

Les coses més insignificants et poden animar eh? ;)

Nena, des que actualitzes parlant d'aquest tema que no paro de donar gracies perquè a la meva universitat (UAB) no fessin el paripé aquest de graduació...oix!!!

Enkeli ha dit...

Nena, jo des que vaig començar en busca i captura del vestit ho vaig començar a odiar! arrrgg!