Soc una enamorada dels animals, m'encanten tots els bitxos (gràcies a alguns posts us haureu adonat).
Des de petita sempre he estat envoltada d'animals. Va haver-hi una època que arribar a casa era com arribar al zoològic de Barcelona jeje. Teníem de tot: un canari, una gossa, peixos, (fins i tot criàvem "gupis" i "molis") dues tortugues d'aigua i un hàmster. Allò va ser una bogeria però jo estava en mi salsa.
Quan vaig néixer, mons pares teníen un gos de la raça pastor alemany de cabell llarg , super obedient, i ademés segons mon pare trobava rovellons! una passada de gos. De vegades, m'adormia a sobre d'ell, em posava a sobre d'ell com si d'un cavall es tractés o li estirava de la cua i s'ho deixava fer tot (pobret, el que va haver d'aguantar!).
Després varem tenir un fox terrier (com el del video), 12 anys de la meva vida junt a ella. També la pobre va passar de tot: la disfrassava, la posava al cotxet de les nines, li feia la carretilla, li deixava que es mengés el que quedava del meu iogurt o petit-suisse, la feia dormir amb mi... Li agradava un munt l'aigua però banyar-la era tota una odisea, unes corredisses... com aquestes o aquestes. La treia a passejar 3 vegades al dia, tot i així mai en tenia prou i no suportava quedar-se sola a casa.
Un dia quan vaig arribar del cole, de la rabia que li va fer quedar-se sola es va carregat un trocet de la porta a queixalades, ningú sap encara com no es va deixar les dents allà. Aquest video m'ha recordat, alguns moments difícils. Obria les portes a mamporrazos amb el cap, i si no li funcionava es liava a esgarrapar la porta fins que arribava al pany. I si això era poc, havíes d'anar en compte de no deixar-te cap menjar a taula, o ja l'havíes vist! només obedia a la paraula "carrer" això si que ho entenia, per lo demés era una cabuda. Ens va portar més d'un mal de cap, però què voleu que us digui, a dia d'avui encara la trobo a faltar.
Dençà que no hem tingut mai més gossos a casa. Són tota una responsabilitat, sobre tot quan arriben les vacances és força complicat, i si a la teva vida no hi ha estabilitat... com en el meu cas... que encara no sé on és casa meva jajaja millor no tenir-ne. De totes maneres, els meus pares segueixen tenint animals, que us penseu! des de fa uns quants anys m'han substituit per tenir gats a casa jeje i vulguis o no, fan companyia i no porten tanta feina (tot i que reivindico, no és el mateix!) Aquest video però, em recorda algunes peculiaritats (exagerades) del que solen ser els matins amb un gat a casa. Més aquí.
Alguna vegada he pensat en fer de voluntaria en alguna protectora d'animals, però aquí a Finlàndia no n'hi han perquè la gent que té gossos a casa no els abandona mai. Així que de moment, em seguiré contentant mirant videos.
Des de petita sempre he estat envoltada d'animals. Va haver-hi una època que arribar a casa era com arribar al zoològic de Barcelona jeje. Teníem de tot: un canari, una gossa, peixos, (fins i tot criàvem "gupis" i "molis") dues tortugues d'aigua i un hàmster. Allò va ser una bogeria però jo estava en mi salsa.
Quan vaig néixer, mons pares teníen un gos de la raça pastor alemany de cabell llarg , super obedient, i ademés segons mon pare trobava rovellons! una passada de gos. De vegades, m'adormia a sobre d'ell, em posava a sobre d'ell com si d'un cavall es tractés o li estirava de la cua i s'ho deixava fer tot (pobret, el que va haver d'aguantar!).
Després varem tenir un fox terrier (com el del video), 12 anys de la meva vida junt a ella. També la pobre va passar de tot: la disfrassava, la posava al cotxet de les nines, li feia la carretilla, li deixava que es mengés el que quedava del meu iogurt o petit-suisse, la feia dormir amb mi... Li agradava un munt l'aigua però banyar-la era tota una odisea, unes corredisses... com aquestes o aquestes. La treia a passejar 3 vegades al dia, tot i així mai en tenia prou i no suportava quedar-se sola a casa.
Un dia quan vaig arribar del cole, de la rabia que li va fer quedar-se sola es va carregat un trocet de la porta a queixalades, ningú sap encara com no es va deixar les dents allà. Aquest video m'ha recordat, alguns moments difícils. Obria les portes a mamporrazos amb el cap, i si no li funcionava es liava a esgarrapar la porta fins que arribava al pany. I si això era poc, havíes d'anar en compte de no deixar-te cap menjar a taula, o ja l'havíes vist! només obedia a la paraula "carrer" això si que ho entenia, per lo demés era una cabuda. Ens va portar més d'un mal de cap, però què voleu que us digui, a dia d'avui encara la trobo a faltar.
Dençà que no hem tingut mai més gossos a casa. Són tota una responsabilitat, sobre tot quan arriben les vacances és força complicat, i si a la teva vida no hi ha estabilitat... com en el meu cas... que encara no sé on és casa meva jajaja millor no tenir-ne. De totes maneres, els meus pares segueixen tenint animals, que us penseu! des de fa uns quants anys m'han substituit per tenir gats a casa jeje i vulguis o no, fan companyia i no porten tanta feina (tot i que reivindico, no és el mateix!) Aquest video però, em recorda algunes peculiaritats (exagerades) del que solen ser els matins amb un gat a casa. Més aquí.
Alguna vegada he pensat en fer de voluntaria en alguna protectora d'animals, però aquí a Finlàndia no n'hi han perquè la gent que té gossos a casa no els abandona mai. Així que de moment, em seguiré contentant mirant videos.
5 comentaris:
Ei!
Déu ni do el futimer d'animals que has tingut. A casa meva sempre n'hi havien també, sobretot gossos i ocells (però hem arribat a tenir mussols, llengardaixos, cargos, hamsters...).
Acutalment només tinc una lloreta molt maca, un dia d'aquest en penjaré fotos al bloc.
Bon cap de setmana tarzan!
Coi, visto lo visto tu tampoc et quedes curt,eh! m'he oblidat dels cargols jaja lo dels mussols i llangardaixos necessita una explicació, els teníes al jardí o els cuidaves¿?¿
Bon cap de setmana per a tu també, si de cas, Jane, eh!!:)
Jardí??? Ja m'agradaria a mi haver-ne tingut un!!! Era un pis força menut el meu.
El que passa és que el meu pare és més de camp... i tot bitxu que agafava el duia a casa. El mussol era un mussol de no sé quin tipus, però petitó. I el llengardaix era un d'aquest que poden caminar per les parets (per desgràcia de la meva mare...).
Bon cap de setmana!
P.D.: Jane?
Ahhh... Jane, per lo de Tarzan, ara ho he agafat... joer com es nota que és divendres i vaig lent de neurones...
Què bónic, quants records, Ruski, Daisy, Edi, Chase, allà on esteu, tot el nostre amor, per totes les coses bones que ens veu fer sentir, mentres vem viura junts.
Publica un comentari a l'entrada