El passat Dilluns, mentres prenia el sol i estudiava al costat de la piscina vaig sentir una notícia des de la ràdio del veí, que com sempre, la posa a tota píndola. Un avió d'Air France havia desaparagut. Viatjava des de Rio de Janeiro a París, i no va arribar mai.
A mi m'encanta volar, penso que és una experiència única i tot un privilegi el poder desplaçar-te d'un lloc a un altre de gran distància en tan poc temps. Sempre m'agafo el seient del costat de la finestra i així poder encandilar-me durant el viatge amb les vistes. El món des de l'avió es veu tan diferent... tan minúscul i a la vegada fràgil. Com ho és la fragilitat de l'avió davant de qualsevol imprevist que tan pilot com copilot no sàpiguen portar a terme.
Viatjar, volar, avions és un tema que m'apassiona tan és així que en el seu dia vaig fer el curs d'hostessa de vol tot i que mai he treballat en cap companyia aèrea ja que no soc prou alta. Els anys van anar passant i jo tenia altres prioritats fins que vaig decidir finalment que la meva fita en aquesta vida no seria precisament passar-me tot el dia fotuda en un avió. Tot i així, reconec m'hagués agradat ni que fos provar-ho.
Quan sento una notícia com la del passat dilluns tot i que m'esgarrifa una mica tinc ganes de saber els per quès, què va passar i sobre tot si s'ha salvat algú.
Als mitjans de comunicacions tot eren incògnites, ni trobaven l'avió, ni supervivents, ni maletes, ni res. Com podia ser que l'Oceà Atlàntic se'ls tragués?? S'especulava de tot, segrestament, terrorisme, exploció, que anava massa lent, que anava massa ràpid... però no es tenia res en clar. Era normal no trobar res??? ni rastre durant tota una setmana?? 24 missatges van ser enviats d'anomalíes abans de perdre del tot contacte i al dia següent encara ningú sabia què havia passat. Màxima discreció. Però i dels familiars que estaven totalment desamparats esperant a la terminal d'arribades de París? per després saber ni que fos alguna notícia.
I com la curiositat em començava a picar, vaig posar-me a buscar informació per internet i vaig trobar la serie de documentals de National Geographic "Air Crash Investigation". Vaig anar a parar a l'accident de 1996 un boing 757 de Turkish Airlines amb 200 pax que anava des de Rep. Dominicana a Berlin i no va arribar mai al seu destí. Veient el video sencer et dones conta que hi ha moltes coincidències amb el que ha passat fa poc. Però sobre tot, veient la 4a part del video, em pregunto, com pot ser que no funcioni una eina, com són això dels pitot tubes, tan indispensable pels pilots. El dia després de veure el video vaig llegir a Le Figaro (premsa francesa) que començaven a estudiar la possibilitat de que el problema l'hagués creat altra cop els pitot tubes. Com pot ser que després de la desgràcia de fa 13 anys encara no hagin sol·lucionat el tema??? Com pot ser que no se'n recordin? Com, tot i sabent-ho pilots i companyia aèria, no ho van tenir més en compte?
Video: The plane that wouldn't talk (5 parts)
Tot i així vas veient videos i veus que no tot és negre. Mama, te'l dedico, va, mira els videos. Estic ben tranquila sabent que dels errors dels demés tothom n'aprén i que no sempre quan hi han problemes acaba malament. En els darrers videos tothom es va salvar.
Véieu aquests altres videos: L'esperança és l'últim que s'ha de perdre
Ameratge d'emergència al riu Hudson
British Airways, Boing 747
Volant sobre Indonesia se li paren els 4 motors (4 parts)
Desgraciadament quan hi ha un accident tot pot ser que acabis sense poder-ho explicar, o SÍ. Sigui el tipus d'accident que sigui.
Por a les turbulències? Mireu aquesta.
I ara digueu-me, quants vols hi han per dia a tot el món? i no hi han accidents tots els díes, oi? quants viatgers hi ha que s'han cruspit el món o part d'ell i mai els hi ha passat res? tripulacions i pilots que han treballat tota la vida i s'han jubilat...
Aquest accident ha sigut una desgràcia i que desafortunadament costarà de païr per a molts però no vol dir que no es pugui seguir volant. Ademés, n'estic segura, cada vegada serà més segur.
A mi m'encanta volar, penso que és una experiència única i tot un privilegi el poder desplaçar-te d'un lloc a un altre de gran distància en tan poc temps. Sempre m'agafo el seient del costat de la finestra i així poder encandilar-me durant el viatge amb les vistes. El món des de l'avió es veu tan diferent... tan minúscul i a la vegada fràgil. Com ho és la fragilitat de l'avió davant de qualsevol imprevist que tan pilot com copilot no sàpiguen portar a terme.
Viatjar, volar, avions és un tema que m'apassiona tan és així que en el seu dia vaig fer el curs d'hostessa de vol tot i que mai he treballat en cap companyia aèrea ja que no soc prou alta. Els anys van anar passant i jo tenia altres prioritats fins que vaig decidir finalment que la meva fita en aquesta vida no seria precisament passar-me tot el dia fotuda en un avió. Tot i així, reconec m'hagués agradat ni que fos provar-ho.
Quan sento una notícia com la del passat dilluns tot i que m'esgarrifa una mica tinc ganes de saber els per quès, què va passar i sobre tot si s'ha salvat algú.
Als mitjans de comunicacions tot eren incògnites, ni trobaven l'avió, ni supervivents, ni maletes, ni res. Com podia ser que l'Oceà Atlàntic se'ls tragués?? S'especulava de tot, segrestament, terrorisme, exploció, que anava massa lent, que anava massa ràpid... però no es tenia res en clar. Era normal no trobar res??? ni rastre durant tota una setmana?? 24 missatges van ser enviats d'anomalíes abans de perdre del tot contacte i al dia següent encara ningú sabia què havia passat. Màxima discreció. Però i dels familiars que estaven totalment desamparats esperant a la terminal d'arribades de París? per després saber ni que fos alguna notícia.
I com la curiositat em començava a picar, vaig posar-me a buscar informació per internet i vaig trobar la serie de documentals de National Geographic "Air Crash Investigation". Vaig anar a parar a l'accident de 1996 un boing 757 de Turkish Airlines amb 200 pax que anava des de Rep. Dominicana a Berlin i no va arribar mai al seu destí. Veient el video sencer et dones conta que hi ha moltes coincidències amb el que ha passat fa poc. Però sobre tot, veient la 4a part del video, em pregunto, com pot ser que no funcioni una eina, com són això dels pitot tubes, tan indispensable pels pilots. El dia després de veure el video vaig llegir a Le Figaro (premsa francesa) que començaven a estudiar la possibilitat de que el problema l'hagués creat altra cop els pitot tubes. Com pot ser que després de la desgràcia de fa 13 anys encara no hagin sol·lucionat el tema??? Com pot ser que no se'n recordin? Com, tot i sabent-ho pilots i companyia aèria, no ho van tenir més en compte?
Video: The plane that wouldn't talk (5 parts)
Tot i així vas veient videos i veus que no tot és negre. Mama, te'l dedico, va, mira els videos. Estic ben tranquila sabent que dels errors dels demés tothom n'aprén i que no sempre quan hi han problemes acaba malament. En els darrers videos tothom es va salvar.
Véieu aquests altres videos: L'esperança és l'últim que s'ha de perdre
Ameratge d'emergència al riu Hudson
Explicació en simulador
Explicat pel capità i en imatges reals
British Airways, Boing 747
Volant sobre Indonesia se li paren els 4 motors (4 parts)
Desgraciadament quan hi ha un accident tot pot ser que acabis sense poder-ho explicar, o SÍ. Sigui el tipus d'accident que sigui.
Por a les turbulències? Mireu aquesta.
I ara digueu-me, quants vols hi han per dia a tot el món? i no hi han accidents tots els díes, oi? quants viatgers hi ha que s'han cruspit el món o part d'ell i mai els hi ha passat res? tripulacions i pilots que han treballat tota la vida i s'han jubilat...
Aquest accident ha sigut una desgràcia i que desafortunadament costarà de païr per a molts però no vol dir que no es pugui seguir volant. Ademés, n'estic segura, cada vegada serà més segur.
1 comentari:
Ais, a mi també m'encanta volar. No ho puc evitar; ho trobo un dels millors invents que hi ha.
També he tingut en ment el tema del TCP tot i que mai m'ho he plantejat seriosament...
De fet, suposo que hi ha molta diferència entre volar per plaer i volar per feina.
Nena..quins videos..el de les turbolencies te teeeeeela!!
Les pitjors que he patit van ser anant a Londres, on els cafès volaven...
Què tal els examens?? ^^
Publica un comentari a l'entrada