Chio, the chow chow

La pau que regnava a casa meva se'n va anar de passeig

perquè va arribar la chow chow i va ser un show (rodolí)

Per uns quants díes (al final només van ser dos) vem tenir a casa

un cadell de 4 mesos de Chow chow, la Chio

Feia 10 anys que no tenia gos, i tenia moltes ganes d'experimentar-ho de nou però aquest cas era diferent, era un cadell i una raça ben particular. Una amiga meva que ja n'havia tingut abans la va comprar a St. Petersburg com a regal per a la seva mare que viu una mica més al nord. El cas es que com ella estaria d'examens aquella mateixa setmana ni tenia temps ni lloc per tenir-la i em va demanar el favor. A mi al principi em va fer molta il·lusió, m'encanten els animals, si per mi fos tindria un zoo a casa, o viuria en una granja però la meva realitat no és aquesta, i a més, ara per ara ni disposo de temps ni d'un lloc com cal per tenir un gos, per exemple.

Hi havia alguns aspectes que em preocupaven però sobretot sabent que ens repartíriem el temps entre les dues per no deixar-la gaire temps sola i que el tema de pipis a casa seríen fets al diari sense cap tipus de problema vaig passar a l'emoció de tenir el bitxet per uns quants díes. Estic segura de que si hagués sigut un gos adult la experiència hagués sigut ben diferent.

La cosa finalment no va ser així. Tenia molt clar que jo no em podia encarinyar gaire ni acariciar-la massa perquè al ser cadell i no ser meva podia ser un problema després. Ella tampoc estava del tot agust, se la veia neguitosa, masses canvis en poc temps potser, i es que, al cap i a la fi, el nostre és un piset molt petit...

Després de treure-la 4 vegades durant un mateix dia passejant-la força estona, passar-me tota la nit mig en vela (ella no tenia son, jo a mitges i a les 6h del matí "toque de salida") però sobretot després de les 3 pixades al menjador vaig decidir, amb molta pena, que n'hi havia prou.

La dansa serà lliure, el temps indefinit

Fa temps que no escric i no és perquè no tingui ganes ni perquè vulgui deixar el blog si no perquè em falta temps i el poquet que tinc l'intento aprofitar al màxim. Intentaré explicar en fotografíes el que ha anat passat durant aquest temps.

Vamos allà!

Fa dues setmanes van caure els primers floquets de neu,

però el dia que vaig fotografiar a la Mete Mano Nen

ens feia solet :(

Cada any, quan comença la tardor

a Hèlsinki preparen un concurs de pirotècnia

jo hi vaig anar per curiositat però la veritat es que

tret de fer algo diferent no va ser gaire especial, poca gràcia que tenen, nye!

Sip, no em fa cap vergonya ensenyar-vos

el que és la realitat del no tenir temps

tot s'acumula i el nostre dormitori es converteix

en un mar ofegat de roba

Últimament fer un pastís havia sigut un desastre total

però després de les fallides va venir l'éxit

Probablement, el millor i més fàcil pastís que he provat mai

Valkosuklaa-puolukkakakku (Pastís de xocolata blanca amb nabius vermells)

Recepta aquí

Just abans de que ens caigués la primera nevadeta

vem anar al PN de Nuuksio amb cap expectativa de trobar bolets

vem acabar amb un quilet de camagrocs i una fulla somriguent

Em dona tanta pau passejar per aquests paratges...

I un bon esmorzaret pel matí de Diumenge sempre senta bé

Shin-pon!

Diumenges matant l'avorriment

Quan comença el fred no us passa que us transformeu en un estat de pre-hibernació?

El cos et pesa més, les ganes de sortir del llit són ínfimes, el dia se't passa llarg i pesat i si a això se li suma que és Diumenge llavors ja és la rehòstia en vinagre i una sense saber per què acaba desquisiada i tancat a casa. El miracle de

l'avorriment, això sí, desperta la creativitat i em dona per fer coses a la cuina que surten bé.

Magret d'anec al vi,

acompanyat de pastanagues i patates i salsa romesco,

com que aquí no hi ha calçots, porros, que ve a ser molt i molt similar.

I de dolç unes postres molt típiques d'aquí:

mokkakakku

o el que és el mateix

pastíssets de cafè

Light me a fire

Ahir Divendres vem arribar a la fredolica temperatura de 7 graus.

Sincerament aquest any està siguent bastant surrealista, i ara que estem en la última etapa encara m'ho sembla més tot i que podem estar contentets de que per sort, encara no ens ha nevat (però no cridarem més al mal temps, no?).

Per postres, tenim problemes amb la calefacció. Ja sé que deu sonar a broma per les dates en les que estem però es que sense ella literalment ens congelem. L'any passat el problema que vam tenir es que funcionava s-e-m-p-r-e. Sí, sí, amb un parell, en ple agost i la calefacció encara engegada. Aquí la calefacció és centralitzada i per tant, per molt o poc que la puguis regular no la controles del tot. De totes maneres no vem tenir un estiu tan bó com aquest així que tenir la calefacció no va ser un problema gaire greu. Ara el que ens passa es que, ens van canviar uns tubs fa poc, per fi arreglant el problema però el cas es que ningú s'esperava la baixada de temperatures que hem tingut i la realitat és, que fins el dia 20 se Setembre no ens posaran la calefacció. 20 de setembre... se'm fa taaaaant i taaaant llunyà... i aquí estic feta un caneló amb la manta. Tenir parquet al terra i alfombres és d'agraïr però la veritat es que mai m'hagués imaginat haver d'acabar a lo esquimo en aquest sant país (jo que sempre em desfaig d'explicar lo bé que es viu aquí).
No veig el dia en que arribi a casa i em pugui quedar en pilota picada samarreta de tirants i shorts, a lo caribeny com abans. Ains!

Millor rapar-se

Acabo d'arribar de la pelu i estic (em venen al cap molts adjectius) però potser el més clarificador és, indignada. Temia aquest dia i ha hagut de ser aquest matí. Fins avui puc dir ben orgullosa que mai havia anat a una pelu finesa, tenia els meus per quès i a hores d'ara us puc ben assegurar que millor hagués sigut rapar-se. Fa temps que porto unes grenyes de gitanota i com que Dissabte passat el menda va anar a la pelu, va tenir la gran idea de demanar-me hora. M'he passat el matí pensant com em podria comunicar amb la perruquera (donat que em temia que no parlés anglès) i al final ha donat igual. Parlàvem indio i ens hem entés. Massa llarg-tallar-escales-més-aquí-hau!

Només arribar em pregunta la bona noia - quan fa que t'has rentat el cabell? a lo que jo li he dit que me l'havia rentat avui. Semblava que hagués pronunciat les paraules màgiques quan em contesta ràpidament tota contenta ella -ah! doncs llavors no te'l rento! jeje visca les teves ganes de pencar, nena!. Allà m'he començat a mosquejar però com a bona catalana he pensat, calla, que potser em surt més barat! Què lluny estava jo de la realitat... A part de tallar les puntes (un bon tros, és cert) i tallar-me el serrell que semblava les costes del Garraf gràcies a la pseudoperruquera de Llongueres de Barcelona, no ha hagut de fer res més, bé si, fer-me parlar en finès a lo indi, a sobre! Quan he arribat a la caixa les cames em tremolaven, no volia saber el veredicte, ella ha agafat aire "y lo ha soltao" - si no vols res més seran 45€. lamarequelavaparir -sí, sí ja poso el pin... No sé, ara mateix estic entre dos opcions, la próxima vegada o demano que em rapi, vulguis o no sortirà més a compte o directament em foto una olla el cap i tallo a ras.

Tingueu un molt bon començament de setmana!

Focaccia

La setmana passada, durant una festa vaig provar una foccacia deliciosa feta amb pocs ingredients però amb un que em va agradar en especial, el toc que li dona la sal gruixuda. Vaig demanar la recepta perquè em va semblar espectacular però la noia té tant la mà trencada en fer-ne que de fet, fa la massa a ull. M'encantaria tenir la mateixa virtud però no és el cas, així que, l'altre dia, mirant per internet diverses receptes vaig fer la meva primera focaccia. A part d'haver d'amassar durant 10 minuts no té altra complicació. Va sortir esponjosa i el millor de tot, és super fàcil de portar a la carmanyola, i en tens per al menys 2 díes.

Els ingredients més o menys ja els veieu: tomàquets cherry, olives negres, formatge feta, oli d'oliva verge, farina, llevat fresc, aigua, romaní, farigola i sal gruixuda.

Mamma mia!

Telephone

Des que vaig arribar, ara ja fa 2 setmanes, que no trobo el carregador.

És tot un poltergeist, d'aquells que (em dona la sensació) només em passen a mi.

Com que tinc una memòria bastant sel.lectiva (és a dir, només recordo allò que m'interessa i el carregador no és una prioritat) diria que el primer dia d'arribar vaig carregar el mòbil finès i fins aquí no l'he vist més.

He mirat per tot arreu, armaris, calaixos, butxaques, etc i ni rastre. A més, és empipador tenir 3 carregadors a la vista i no poder utilitza'ls ja que el meu mòbil és d'aquells antics Nokia amb la "boquilla" ample. Es-tu-pen-du!

Sí, sí, el meu mòbil és del que avui en diuen els més "cool" anomenaríen vintage però amb ràbia perquè té la pantalla ratllada, ja sabeu, d'aquells sense càmera, sense jocs, sense internet, amb les tecles dures i desgastades. I van passant els díes, i contra més díes passen més et dones conta de la importància que té en les nostres vides aquest trasto.

Trasto. I ara que no el puc utilitzar és com si em faltés un braç. És el meu despertador pels matins, és el meu rellotge quan necessito saber la hora, és la meva agenda quan necessito recordar amb aquell sms quan havia quedat amb tal persona, i a més d'això amb un cop de trucada em poden trobar, amb un sms pot canviar una tarda avorrida amb un gran sopar, etc, etc. Amb lo despistada que soc he temut en deixar-me les claus de casa, no seria gens estrany, llavors si que les passaria negres per no tenir el telèfon mòbil a mà. Així com abans m'aprenia tots els telèfons de memoria i utilitzava la agenda escolar com agenda de telèfons, ara no me'n sé cap ni escric en diferents llocs els telèfons, amb saber-me el meu ja és tot un repte! I es que, després de tot, és tan fàcil de perdre la targeta SIM o que senzillament et deixi de funcionar i haver de canviar de número de telèfon... és el cas del menda que s'ha canviat de número incomptables vegades i aquí estem, sense saber-nos el número "más ancha que un ocho".

És forta la realitat, i m'agradaria que no fos així però la vida, la societat en la que estem molts de nosaltres ficats, sense mòbil és tot un "xou".